Historia del CH Bordils



Inici i fundació

En aquest imatge, alguns dels qui van iniciar l’handbol a Bordils. A dalt,d’esquerra a dreta: Joan Capdeferro, “Teta”, Josep Mitjà (Jep de la Pepa), Lluís Batlle, Joan Faura, Josep Congost (Pitu Ànec). A baix, d’esquerra a dreta: Alfred Magí, Antoni Amagat, Lluís Samsó, Josep Massot, Ramon Sagrera i Josep Perich.

“És com el futbol però es juga amb les mans”

“1961, neix el club que porto al cor, blanc i verd són els colors, Club d’Handbol Bordils”. Aquest càntic que ara sentim i cantem tan freqüentment ens marca l’inici d’aquest club que ara fa 50 anys.
Un inici, però, que no s’hagués pogut dur a terme sense uns passos previs. I és que l’handbol a Bordils ja es practicava des d’uns 2 o 3 anys abans. Hi va haver molts factors que van ajudar a tirar endavant aquest esport aleshores desconegut al poble, molt treball per part de molta gent sense la qual avui no podríem celebrar el cinquantenari.
Molt abans del pavelló, la pista, les porteries, les pilotes i les equipacions, un grup de joves es reunia tot sovint per anar a jugar al que aleshores anomenaven “balonmano”.
El primer record que es té de la pràctica d’aquest esport és el d’un partit a Cassà de la Selva. Era una època on bona part del jovent de Bordils jugava a bàsquet, però n’hi havia alguns que no, com en Josep Massot, que és qui explica aquesta anècdota.

‘Erem una colla de joves, que solíem quedar a les tardes per anar al bar. Un dia se’ns va presentar el delegat de la OJE (Organización Juvenil Española) d’aquí de Bordils, en Jep de la Pepa (Josep Mitjà), i ens va preguntar si volíem anar a jugar un partit de balonmano a Cassà. Nosaltres, que no sabíem ni que era, li vam preguntar: “I què és això del balonmano?” I ens va respondre: “És igual que el futbol, però es juga amb les mans.” De seguida vam dir que sí, tot i que no sabíem res de l’esport. “I quants hem de ser?”, vam preguntar.
Ens va contestar que havíem de ser set jugadors, i vam anar a buscar gent per ser prous. Encara me’n recordo que vam anar-hi amb moto. Devíem ser quatre els que en teníem, perquè vam anar set jugadors i en Jep de la Pepa. Vam anar allà a jugar, aquell dia amb samarretes blanques. A partir d’aqui, no sé perquè, però es va anar agregant gent, la cosa va tenir èxit i vam continuar anant a jugar a diferents llocs’

Durant dos o tres anys, l’handbol a Bordils es va practicar d’una manera “clandestina”, per dir-ho d’alguna manera. No hi havia fitxes, l’equip no estava inscrit en cap competició oficial, però cada cert temps anava a jugar partits a través de la OJE. Els rivals d’aquella època eren el Cassà, el Montserrat (actual Sarrià), el Pont Major, el GEIEG, el Duque de Ahumada (equip de la Guàrdia Civil)... Més endavant també es va jugar contra el Torroella, el Banyoles i el Celrà, entre d’altres. Tot i no saber-ne gaire, l’esport va tenir molta tirada al poble, i quan es jugava a casa sempre s’acostava molta gent a veure els partits. Tal com confessen els que jugaven aleshores, l’equip no era gaire bo. “Ens refiavem molt de xut fort de’n Joan Faura i de la ‘puteria’ de’n Lluís Amagat, que ja havien jugat a balonmano abans al GEIEG”, confessava en Josep Massot, que era el porter d’aquell equip.
De ben segur que hi devia haver moltes anècdotes per explicar d’aquella etapa inicial de l’handbol a Bordils. N’hi ha de ja oblidades, d’altres que queden entre els que les van viure, i algunes que els jugadors de l’època expliquen tot somrient mentre les recorden. Vivències tan dins com fora de la pista, com una vegada que es va anar a jugar contra el Duque de Ahumada. El transport sempre era un dels principals problemes, s’havien de fer mans i mànigues per fer arribar a tots els jugadors a les pistes contràries. En aquesta ocasió, era l’hora del partit, que es jugava al Cuartel de la Guardia Civil, i els jugadors no havien arribat. Els primers en fer-ho van arribar en dues motos, i van avisar que la resta ja arribava. Tot seguit, i davant l’atònita dels Guàrdies Civils presents, va arribar dins del Cuartel un cotxe d’on van baixar 9 o 10 jugadors llestos per jugar. Els guardies, sorpresos, van fer la vista grossa i es va procedir a jugar el partit. me’n recordo que vam anar-hi amb moto. Devíem ser quatre els que en teníem, perquè vam anar set jugadors i en Jep de la Pepa.Vam anar allà a jugar, aquell dia amb samarretes blanques. A partir d’aqui, no sé perquè, però es va anar agregant gent, la cosa va tenir èxit i vam continuar anant a jugar a diferents llocs’.

Verd i blanc són els colors


Un dels trets més identificatius d’una entitat esportiva són els seus colors, són l’element distintiu que defensen els jugadors de cada equip. A Bordils, gairebé des dels inicis, la indumentària del club sempre ha estat verda i blanca, i molts els deuen preguntar: “I perquè aquests colors?”. I la veritat és que la raó és ben curiosa. Quan l’handbol va començar a arrelar al poble, els jugadors van plantejar-se que allò que havia començat com una distracció estava esdevenint una cosa seriosa. És per això que van decidir, com tot equip, que havien d’anar ben uniformats, tots iguals. En Josep Massot va ser l’encarregat d’anar a comprar les samarretes a la botiga d’esports “Can ...” de Girona. La intenció era portar els colors del Barça, l’equip de moda, però a la botiga no hi havia prous samarretes per tenir-ne una per cada jugador. De l’únic equip que hi havia suficients equipacions era l’Elx (verd i blanc), i és per aquesta raó que fins a dia d’avui s’han mantingut aquests colors com els representatius de l’Handbol Bordils.

La fundació oficial d’un projecte durador

La primera Junta Directiva del Club Balonmano Bordils. Encapçalada pelsenyor Josep Maria Tallada, qui només feia tasques oficials com la firma de documents i permisos, aquesta Junta la van formar bona part dels qui havien emprès el projecte tres anys enrere. Noms com Josep Mitjà, qui va proposar el primer partit a Cassà; Narcís Aliu, Josep Congost i Joan Capdeferro, sempre al servei de l’esport al poble; o Lluís Batlle, Josep Massot i Antoni Amagat, tots ells jugadors, van ser bàsics per assentar les bases d’aquest projecte. Per ajudar a tirar-ho endavant, Els primers socis del club havien de pagar 10 ptes. els homes i 7 ptes. les dones.

Així doncs, el club començava a escriure les primeres pàgines de la seva història. El 23 de setembre de 1961, el Club Balonmano Bordils va disputar els seus primers partits del Campionat Provincial com a entitat esportiva oficial, un de categoria Sènior i l’altre Juvenil, tots dos contra el Celrà. En l’enfrontament Sènior, els celranencs es van imposar per 21 a 17. Pels bordilencs van marcar set gols en Joan Faura, nou l’Antoni Amagat i dos en Lluís Batlle. En canvi, en el duel juvenil, van ser els bordilencs qui es van imposar per un resultat molt més reduït 4-2. Tal com confessen els qui jugaven aleshores, en aquella època encara no hi havia gaire rivalitat, ja que l’objectiu de practicar aquest esport era passar-s’ho bé. El plantejament dels partits, a més, era ben diferent al d’avui en dia. La tècnica era un luxe a l’abast de ben pocs, i el joc es basava molt més en el físic. El Bordils, a més, presentava una forma ben diferent de jugar, deixant el central sempre a camp propi per si s’havia de tallar el contraatac.


« Acta del primer partit del Club Balonmano Bordils com a entitat oficial, on bordilencs van perdre per 21-17 contra el Celrà. A l’acta hi figuren: Josep Massot, Lluís Batlle, Antoni Amagat, Ramon Sagrera, Miquel Pou, Josep Joher, Joan Faura, Lluís Samsó i Josep Ferrer.


L’esforç com a motor per tirar endavant


Practicar un esport amateur als anys 50 i 60 era una tasca molt sacrificada, sobretot tractant-se d’un esport encara bastant desconegut. L’únic incentiu era la diversió, la oportunitat d’ajuntar-se amb els companys d’equip i passar una bona estona. Quan es va iniciar l’handbol a Bordils, l’espai utilitzat era la pista vella, cedida per l’Ajuntament i pel senyor Josep Maria Tallada, qui era el procurador del terreny. Aleshores, el camp era de terra i pedretes, no tenia les mides reglamentàries i els jugadors de l’època recorden com en algunes ocasions, quan plovia, havien jugat i entrenat amb basses i tot.

Quan l’esport va començar a agafar tirada al poble, l’any 1960 els integrants de l’equip va considerar que havien d’acondicionar el terreny de joc, i van emportlanar la pista ells mateixos, amb la col·laboració de l’Ajuntament, qui va proporcionar el portland i la grava. Aprofitant que dos jugadors, en Joan Faura i en Josep Massot, treballaven en el camp de la construcció, l’equip va treballar de valent per millorar la pista. També es van encarregar de l’enllumenat i de fabricar les primeres porteries, tot costejat de les seves butxaques. De la mateixa manera, i amb el suport de la OJE, es va aconseguir tot el material per poder practicar l’esport. Un altre dels grans esforços era el de fer front al clima, ja que l’esport es practicava a l’aire lliure. Als matins d’hivern gairebé sempre La figura de’n Narcís Aliu s’havia d’anar a treure el gel de la pista, i en més d’una ocasió es va jugar sota la pluja, i els jugadors de l’època recorden sobretot els entrenaments a les nits d’hivern. Moltes vegades es tractava simplement de reunir-se tots a la pista amb una foguera i fer quatre xuts a porteria, ja que contra la fred tampoc es podia fer res més.


LA PRIMERA EXPERIÈNCIA A NIVELL NACIONAL (77-78)

Aquesta és la foto oficial de l’equip que la temporada 1977/78 va jugar per primera vegada a la Lliga Nacional. A dalt, d’esquerra a dreta: Josep Carreras, Enric Rigau, Josep Casademont, Martí Torras, Josep Prat, Joan Arbat i Agustí Perez. A baix, d’esquerra a dreta: Xevi Jou, Joan Casas, Joan Feixas, Eduard Mitjà, Josep Batet i Jordi Congost.


El premi al bon paper fet a la Provincial


La reestructuració de la Primera Divisió Nacional d’handbol l’estiu de 1977 va permetre que un C.B.Bordils que havia assolit el Campionat Provincial pugués optar a l’ascens de categoría. Els problemes pressupostaris que patien molts equips per fer front als costos que suposava jugar a la lliga Nacional van instar a la Real Federación Española de Balonmano a modificar el format de la competició. Dels dos grups dels que constava la categoria va passar a haver-n’hi quatre, amb la qual cosa es va permetre la inclusió de més equips a les lligues. La temporada anterior, la 76-77, el C.B. Bordils s’havia proclamat campió de la lliga Provincial, acumulant 35 punts, set més que el segon classificat, que va ser el Lloret. Aquest títol va permetre al club bordilenc a optar a l’ascens a una categoria que la temporada vinent patiria una reforma considerable, tal com mostra el següent retall del diari Los Sitios de Gerona, del 16 de juny del 1977: Així doncs, l’estiu del 77 la Primera Divisió Nacional va extendre el seu format, i el Bordils va ser inclòs dins del grup III, on hi figuraven els equips catalans, valencians i aragonesos. De la provincia de Girona, també competien el Nta. Señora de Montserrat (actual U.E. Sarrià) i el G.E.I.E.G. Juntament amb aquests tres equips gironins, la federació va establir que la lliga quedaria completada amb quatre equips de Barcelona, un de Tarragona, un de Castelló, dos de Valencia i un de Saragossa. A continuació us mostrem un retall del diari Los Sitios de Gerona del dissabte 23 de juliol del 1977.


Una temporada molt dura a nivell esportiu


Així doncs, poca experiència però amb la il·lusió de debutar a una categoria nova, l’equip bordilenc va començar la seva primera aventura a nivell nacional. En el primer partit de lliga, el Bordils va visitar la pista del Marcol Ademar, un dels equips potents de la competició, i en va sortir derrotat contundentment. El resultat final va ser de 27 a 14. Les possibilitats del conjunt verd-i-blanc aleshores eren molt limitades, un fet que com era d’esperar, va afectar molt les possibilitats de l’equip en una lliga de gran nivell. Un dels exemples més clars d’aquestes limitacions és el fet que els bordilencs només van poder jugar dos partits a la seva pista en tota la lliga. La competició a nivell nacional requeria jugar en un pavelló cobert, un requisit que el club bordilenc aleshores no podia garantir.
Aquella temporada, la majoria dels partits com a locals es van jugar a Sarrià, gràcies a la concessió del pavelló per part de Nostra Senyora de Montserrat. Precisament, el conjunt sarrianenc va ser un dels dos conjunts que va acceptar jugar a Bordils a pista descoberta, en un partit que va acabar amb un 16-24 per als visitants. L’altre equip que va acceptar jugar a la pista bordilenca va ser el Vinaròs a l’última jornada, amb la lliga ja resolta.
Aquella va ser una lliga molt exigent a nivell esportiu, on els d’Agustí Pérez es va veure sempre superats pels seus rivals. De fet, l’única victòria dels verd-i-blancs va arribar a l’última jornada de la competició, per no tancar la temporada en blanc. Tota i la duresa d’encaixar una derrota rere l’altre, aquell equip que l’any anterior havia quedat campió de la lliga provincial no va perdre la cohesió. Tal com confessa en Xevi Jou, jugador d’aquell equip, que va ser entrevistat per a un reportatge sobre els derbis Bordils-Sarrià, el millor record que té és veure que “va ser un any que tothom va complir al màxim, tot i perdre tots els partits i no tenir massa esperances hi anàvem i érem un grup d’amics. i això ens va fer tirar endavant”. “En aquella època tot el què és la planificació, la tècnica individual i la tàctica col·lectiva no ho portàvem tan bé com els altres equips, però ens ho vam passar molt bé i tothom va complir molt, entrenant aquí a la pista a les 10 del vespre quan hi havia dies que estava glaçada”. La travessia d’aquell conjunt en aquella lliga només va durar una temporada, però el Bordils ja havia deixat la seva primera petjada a nivell nacional, on 15 anys més tard tornaria amb molta més força.




DE PROVINCIAL A CATALANA DE LA MÀ D’UN PAVELLÓ NOU

Doblet en el retorn a la categoria provincial

Lliga Provincial, lluny de veure’s afectat pel descens de l’any anterior, el C.B. Bordils va tornar a obtenir la primera plaça de la classificació. L’experiència a Nacional va enfortir aquest conjunt, que, molt més madurat, va dominar la competició provincial. El seu entrenador, Martí Torras, així ho manifestava en una entrevista al diari Los Sitios de Gerona: “Cuando concluyó el campeonato nos preocupaba bastante (el estado de los jugadores para competir). Pero tuvimos unos meses de descanso en los que intentamos olvidarnos de todo lo ocurrido. Dejamos por completo los entrenamientos y, cuando volvimos a emprender la actividad, lo hicimos ya con la firme intención de proclamarnos campeones provinciales”. I així va ser. Dels 20 partits disputats, els jugadors entrenats per Martí Torres van aconseguir 18 victòries i tan sols van caure derrotats en dues ocasions. En la darrera jornada contra el Corçà, els bordilencs van tancar la lliga amb una contundent victòria per 32-14, essent l’equip més golejador, amb 512 gols a favor, i avantatjant amb dos punts el segon classificat, el Lloret. La consecució del títol provincial va donar accés a l’equip bordilenc a una fase sector d’ascens a la Lliga Nacional de Segona Divisió. Per al club i l’entrenador, Martí Torras, l’objectiu era tornar a pujar: “Nosotros vamos a por todas. Nuestro primer objectivo es ganar la fase de sector. ¿La experiencia del año pasado? Nos sirvió de mucho. Fue muy positiva y creo que nos va a valer mucho ahora cuando disputemos el sector”. Tot i això, Torras no amagava alguns inconvenients que saltaven a la vista. “Si subimos, hay otros factores que deberían solucionarse. Uno de ellos es el pabellón cubierto, que juzgo fundamental para competir en esta categoría […]. Para los socios y los aficionados, supone siempre un problema jugar en una pista forastera”. Tot i l’ambició del club i del seu preparador, l’objectiu de l’ascens no es va poder complir. En un sec tor disputat a Valls, l’organització del qual va ser molt criticada per la directiva bordilenca, els verd-i-blancs només van poder assolir la tercera plaça. En el primer partit de la lligueta, els de Martí Torras van caure contra l’ADE Alzira, un resultat que ja va complicar les aspiracions bordilenques.

En el segon partit, la victòria per 24-18 contra l’Antorcha lleidatà mantenia vives les esperances, tot i que s’havia d’esperar una victòria d’aquests últims contra els valencians per més de tres gols, fet que no es va produir. La segona plaça del grup va dur als bordilencs a la disputa del tercer i quart lloc, on van derrotar el Loyola de Murcia per 26-21. Aquest tercer lloc va frustrar les esperances que s’havien dipositat en un possible ascens, però el camí ja estava forjat i aquell equip es va veure amb capacitat per tornar-hi l’any següent. Aquella temporada 1978-79, però, no va acabar amb mal gust de boca, ja que es va poder arrodonir amb la consecució de la Copa Federació. El Bordils va disputar la final contra el Celrà, i va vèncer còmodament per 25-15, en un partit que a la mitja part ja dominava per 13-7, i va proclamar-se així campió de Copa.

Un nou pas endavant: de Provincial a Catalana


Durant les dues temporades següents, el Bordils va continuar competint a la categoria provincial essent un dels conjunts dominants de la categoria, tot i que no se’n va tornar a proclamar campió. Juntament amb el Girona F.C. i el Lloret,els bordilencs van continuar figurant a la part alta de les classificacions i arribant lluny també a les eliminatories de la Copa Catalana. Al final de la temporada 80-81, la Federación Española de Balonmano va aprovar la constitució d’una nova categoria, la Segona Divisió Nacional (l’equivalent a la Lliga Catalana). Formada per sis grups repartits geogràficament, el grup català estaria composat inicialment per tres equips de Barcelona, dos de gironins, dos de tarragonins, dos de lleidatans, un d’Osca i dos de Saragossa. En un principi, els equips cridats a participar-hi serien els dos millors classificats a la Lliga Provincial d’aquella temporada, el Girona i el Lloret. La creació d’aquesta nova categoria, però, no va ser ben rebuda per totes les entitats. Per exemple, una noticia del diari El Mundo Deportivo, amb data del dimecres 18 de març de 1981, preveia que la Segona Nacional era una categoria “nascuda per morir”: “El primer gran problema es la ruinosidad de la categoría. De todos es sabido que el mayor número de entidades ya tenían dificultades para mantener a sus equipos en la Primera Categoría Provincial donde los gastos de arbitraje rondaban las 8.000 pesetas. No olvidemos que estamos hablando de entidades cien por cien amateur”. La noticia reflectia també com aquesta nova lliga, en principi, només era beneficiaria pels clubs de les federacions potents: “Los únicos perjudicados (por el sistema anterior) eran los clubs de las federaciones denominadas ‘grandes’ por su gran número de practicantes y en definitiva la Provincial Barcelonesa una de ellas”. El diari preveia, a més, la renuncia de molts equips que no podrien fer front al cost elevat de la categoria en desplaçaments i arbitratges. I, de fet, així va ser. La renuncia del CIR 9 de Sant Climent, un equip de militars molt poderós, va possibilitar l’entrada del Bordils a la classificació. El CIR 9, dirigit per un comandant que vivia l’handbol amb passió, va ser un dels equips més poderosos de les categories provincials dels principis dels vuitanta, però el canvi de destinació del comandant va coincidir amb la creació de la Segona Nacional. Sense ningú per agafar-li el relleu, el conjunt de Sant Climent no va voler optar a l’ascens, i la plaça que va deixar lliure va ser per al Bordils. Més endavant, qui també va renunciar a la categoria va ser el Girona F.C., deixant els bordilencs i el Lloret com a representants de la província de Girona.